Museu de la Mediterrània 2009

Paraules de la Mercè Sebastià:

Sóc l’Ester, la filla de la Mercè, i com que la meva mare no ha pogut venir, llegiré aquestes paraules que ella s’havia preparat per dir-vos.

En primer lloc vull donar les gràcies al Museu de la Mediterrània per aquesta exposició.

Em sap molt de greu no ser aquí amb vosaltres però hi són les pintures i en certa manera jo també hi sóc. Us agraeixo molt a tots la vostra assistència.

Ja feia dies que havíem triat el títol “Teixits d’aigua” quan va caure a les meves mans un pensament oriental que deia que la vida humana es compon d’una sèrie de processos que estan en variació constant. Que nosaltres mateixos som un procés teixit en la trama de la vida.

Vaig relacionar això amb la meva idea que el dia a dia va teixint la nostra vida.

Un teixit de vivències i d’emocions com les que sento al contemplar l’extensió blava del mar, el nostre paisatge empordanès o l’espai vist a través de la verticalitat dels arbres.

Tot això és el que vull expressar a la tela un cop arribo al meu estudi.

Parlar de pintura és difícil perquè és la mateixa pintura que ha de parlar en el seu propi llenguatge.

Des de la seva mirada, l’arquitecte Carles Balló descriu molt bé la meva obra en un petit poema:

M’agrada dir de les pintures de la Mercè que són

espais de llum mediterrània,

paisatges de lectures

en laberints tipogràfics

paraules i signes

en topografies aquàtiques,

passatges de so

i fons de silenci,

empremtes d’impremta

en geometries rítmiques

sense temps

sense horitzó

en Majúscula

en minúscula

són veus de colors

moltes veus de colors!